De mentides i de rondalles
d’una, en neixen a senalles
(popular)
 
Honor al herois patris: la comuna ha guanyat! 
per JIGG
 

RICARDO

Renoi, quines alegries! Que ha guanyat la comuna! No les de París del segle XVIII, ni qualsevol altra que us vingui al cap: parlem de futbol! La selecció comuna s’ha proclamat campiona d’Europa de futbol i ha acabat amb tots els fantasmes que teníem. Aviam, no ens esveréssim, amb tots i del tot no, que encara en podem llegir i escoltar uns quants, però sí que s’han fet fonedissos uns espectres que es veu que havien arrelat entre les bones gents de la pell de brau. I què bonic!, què bonic que ha estat tot! Tant el joc amb el que s’ha assolit la copa, com el discurs d’explicació de tot plegat que s’ha fet servir i la manera de viure-ho de tot el personal. De tot, eh?, perquè vulguis o no, els nostres herois han fet feliços a 46 milions d’espanyols (i si no ets feliç, és que no ets bon espanyol, apa!). 
 
Està clar que el 29-J passarà a la història, i per moltes raons. Quines imatges tan boniques i quina retòrica més nostrada; i quina satisfacció tan gran quan el germans s’estimen! Mireu, d’entrada, uns quants xicots amb arrels de casa i denominació d’origen “La Masia” (que només algú amb mala intenció titllaria de desertors de la selecció catalana, coi!) han estat l’argument futbolístic d’Espanya. Això sol ja ens omple de satisfacció, perquè és evident que veure i tenir gent del nord i gent del sud, de l’est i de l’oest abraçant-se uniformats amb la samarreta comuna, la vermella, és el millor que hi ha. I què millor hi pot haver? Com va dir una eufòrica –ella també– Àngels, comentarista de la Cuatro, no saben el que es perden els que fan política del futbol i no són capaços d’abraçar-se amb desconeguts per celebrar tots units els èxits de la comuna selecció (que alguns insensats i desagraïts creguin que aquesta comuna impedeix a Catalunya tenir-ne una de pròpia, com els agradaria, només són falòrnies de ressentits i malparits, goita tu!).
 
I que me’n diuen dels comentaristes! No han copsat de nou la fiblada patriòtica escoltant-los? Per a molts ha estat el retrobament amb un discurs d’allò més entranyable, potser ranci, no direm que no, però que, malauradament, feia temps que no oíem. S’ha de dir que al principi eren una mica freds, distants i quasi burletes, com si els mateixos promotors-periodistes-comentaristes no confiessin en que la cosa anés més enllà de quarts, pel mal fat que mencionàvem i per les més aviat poques prestacions que se li suposaven a l’avi, un model de cromanyó pràcticament extingit però que en les dues últimes setmanes ha fet la viu-viu, guanyant-se el respecte i l’admiració de la professió futbolística d’arreu... i l’esbalaiament de moltes instàncies federatives pàtries, carpetovetòniques elles també, com Hierro, Raúl i Guti, que han desaparegut completament de la photo finish, que el donaven per mort i ja l’havien enterrat i substituït abans d’hora. (Lloem, doncs, la figura de l'avi, i qui no ho faci, no és bon espanyol, àpali!)
 
Però, fillets de Déu, com va revifar la xerrameca arran dels penals fallats pels italians! La follia! Bé, d’acord, és ben cert que alguns dels comentaristes han perdut l’ocasió per demostrar que són educats, estar més calladets i ponderats, però què més dona si tot és a fi de bé! S’havia de vendre espectacle i omplir la plaça vermella de Madrid com fos! I si per això s’havia de menystenir i humiliar l’enemic per boca d’inefables comentaris de gent d’ordre, com en Camacho i companyia, pues s’escoltaven i prou, s’ha acabat el bròquil! Que no és moment de posar-se ni tiquismiquis ni estupendos: el fi ho justifica tot i l’espectacle ha de continuar. I no és veritat que es portés la gent a Colon a base d’una dotzena d’euros i un bocata, com ha mencionat –intoxicat!!– més d’un canalla! Alguna cosa se‘ls havia de donar, oi?, abans que defallissin d’entusiasme i que no que els defallís l’entusiasme. Alguna cosa se'ls havia de donar perquè saltessin i cridessin quan veien que la càmera els enfocava al crit de “¿cómo està la plaza?”. Pues abarrotá!, com volies que estigués?, tot i que la cosa no es veia en tota la seva esplendor perquè una tele amiga els va fer la punyeta posant un anunci seu dins el quadre.
 
I ‘vet aquí que una vegada’...