I JA ÉS SERIOSA, AQUESTA RELIGIÓ TEUA?
per INTEL·LECTUAL PUNK
Amb l'arribada de la declaració de
la Renda, es multipliquen els anuncis de l'Església Catòlica
reclamant que marquem la casella destinada a destinar una part
de l'erari públic
a mantenir tan particular institució. I també augmenta
el nombre de ciutadans que es reclamen agnòstics o ateus.
També n'hi ha que van més lluny, i reclamen per a
les seues religions el mateix tracte que rep el cristianisme catòlic.
Són persones que afirmen ser creients en La Força
(de la Guerra de les Galàxies), de l'Església de
Maradona, o creients Pastafaranistes de l'espagueti volador.
Us preguntareu
si ja són serioses aquestes creences. Bo
idò, analitzem les religions més reconegudes:
-Cristianisme.
Nascuda fa dos mil anys arran de les prèdiques
de Jesús de Natzaret, ja va començar enfrontant-se
al judaisme (majoritari a Galilea) i a la religió romana
(oficial a l'Imperi). L'any 49 després de Crist tingué lloc
el Concili de Jerusalem, on es produïren les primeres divisions
entre els judeocristians (que observaven pràctiques jueves,
com la circumcisió) i els gentilcristians (que no
provenien pas del judaisme).
En els anys següents augmentaren les divisions internes, sobretot
arran de la legalització primer, i la oficialització després
del cristianisme per part de les autoritats imperials romanes.
Però cap d'aquests grups escindits fou important.
La primera divisió forta fou la nestoriana, a partir del
Concili d'Efes, el 431. El nestorianisme afirmava que Jesús
té dues personalitats, una de divina i una altra d'humana.
El principal conflicte sembla que fou lingüístic, derivat
del concepte de persona i de la diferent traducció de la
paraula en arameu, en grec i en llatí.
La segona divisió important tingué lloc durant el
Concili de Calcedònia, el 451. Els teòlegs argumentaven
que Jesús tenia dues natures però que la humana quedava
supeditada a la primera. Les pugnes per la primacia entre Alexandria
i Constantinoble amb amenaces d'excomunió i intervencions
de l'emperador incloses, acabaren en una separació a l'Església.
El corrent central els continuà anomenant monofisites i
els condemnà per heretgia, però ells s'anomenaren
cristians ortodoxos orientals i la seva capital espiritual es situà a
Alexandria.
L'any 1054, set segles després de la seua legalització i
un mil·lenni després del seu origen, tenia lloc el
Cisma d'Orient. El cristianisme ja comptava amb 100 branques diferents,
molt sovint enfrontades. Actualment hi ha més de 200 religions
que es proclamen cristianes. De mitjana, una escissió cada
10 anys.
-Islam. Nascuda
a Aràbia durant el segle VII, es basa en
les revelacions que rebé el Profeta Mahoma. Mort Mahoma
l'any 632 dC (és a dir, l'any 10 de la Hègira), els
seus seguidors iniciaren la recopilació de textos sagrats:
l'Alcorà i també la Sunna. Nomenaren successor del
Profeta el seu sogre Abu Bakr, que fou succeït per Omar i
després per Utman. Però l'any 656 (any 24 de la Hègira)
Utman fou assassinat i les divisions internes es feren
violentament paleses.
Els kharigites rebutjaren l'autoritat califal i propugnaren
l'elecció "democràtica" dels
dirigents de la comunitat entre aquelles persones religiosament
més aptes, negligint per tant el principi dinàstic
defensat pels xiïtes, que creien que la successió s'havia
de buscar entre els descendents del Profeta (concretament entre
els descendents de la seva filla Fàtima i del seu nebot
Alí ibn Abi-Tàlib), i rebutjant també l'opció dels
sunnites, que acabaren cercant en un parent llunyà del profeta,
Muàwija, governador de Damasc, la successió califal.
Per la seua banda els xiïtes també tingueren les seues
divisions, sobretot de tipus successori, ja que cada imam havia
de triar el seu successor entre els descendents d'Alí. L'any
250 de la hègira, l'islam xiïta ja comptava amb més
de cinquanta branques enfrontades entre sí. Algunes xiïtes
(els duodecidians o imanites) predicaven l'existència d'un “imam
ocult”, el mahdi, cosa que ha facilitat que al llarg de la
història dotzenes de persones s'autoproclamessin imam, multiplicant
així el nombre de sectes enfrontades. Actualment es compten
més de 100 branques i sectes musulmanes. De
mitjana, una escissió cada 15 anys.
-Mormons. Religió nascuda el 1830, arran de les revelacions
que tingué un jove nord-americà anomenat Joseph Smith.
Les revelacions, escrites sobre planxes d'or en un idioma que només
Smith podia entendre, foren transcrites pel propi Smith en un llibre
anomenat Llibre de Mormó.
Un any després, el seu company Wycam Clark abandonà el
grup inicial fundant l'Església Pura de Crist. El 1837 Warren
Parish abandonà el grup inicial fundat l'Església
Veritable de Crist. I el 1840 era George M. Hinkle qui fundava
l'Església de Jesucrist, la Promesa, la del Xai.
Després de passar una temporadeta a la presó per
escàndol públic, el 1844 moria linxat Joseph Smith,
el fundador. I un cop desaparegut el líder carismàtic,
les divisions es multiplicaren (fixeu-vos quina paradoxa matemàtica!).
Actualment, 178 anys després del seu origen, hi ha 38 branques
i sectes mormones diferents. De mitjana, una
escissió cada
cinc anys.
-Església de Satanàs. Fundada per Anton Szandor LaVey
a Califòrnia el 1966. Rebutjava el cristianisme i propugnava
un estil de vida basat en la llibertat, el pensament racional i
l'hedonisme. El 1975 Michael Aquino protagonitzà la primera
escissió fundant el Temple de Seth. Durant els anys 80 augmentaren
les escissions, sobretot per l'us de drogues en els rituals, així com
per determinades pràctiques sexuals poc recomanables en
temps de la SIDA. LaVey morí el 1997. Actualment hi ha quinze
Esglésies de Satanàs, fundades per membres del grup
original, que afirmen ser l'autèntica. De
mitjana, una escissió cada
tres anys.
Conclusió: si no té escissió, no és
seriosa una religió.
Més informació:
Atles de la diversitat de la Gran Enciclopèdia
Catalana
Atlas de los pueblos de Oriente de Jean Sellier
i Adré Sellier
Los cristianismos perdidos de Bart Ehrman
