CIÈNCIES OBSOLETES
per INTEL·LECTUAL PUNK
Fou durant un dels múltiples intents de
reforma (o contrareforma) universitària. El ministre del
ram va decidir demanar l'opinió a
la societat en general, i als estudiants i professors en particular.
Qualsevol podia fer la seua aportació, i un servidor, participatiu
de mena, en feu la seua. Jo vaig proposar una nova titulació:
graduat superior en Ciències Obsoletes. Heus ací algunes
de les matèries que s'impartirien:
-Frenologia (del grec fren, "ment";
i logos, "coneixement"): “Ciència” desenvolupada
durant el segle XIX i que es basava en que la personalitat, les
capacitats intel·lectuals i fins i tot les tendències
criminals en un individu, es podien determinar a partir de la mida
i la forma del crani. Es basava en dos fets irrefutables, com que
el cervell és l'òrgan de la ment i que diferents
regions del cervell controlen diferents funcions. Però errava
al creure que la forma exterior del crani representava potències
i mancances de cada regió cerebral. El metge alemany Franz
Joseph Gall fou el pioner d'aquesta “ciència”.
Curiosament, Gall i tots els altres científics que defensaven
la frenologia coincidien en un punt: la forma del crani pròpia
de les persones intel·ligents i estudioses era, casualment,
la seua.
-Morfopsicologia (del grec morfos, “forma” i psicologia): “Ciència” emparentada
amb la Frenologia, basava l'estudi de les capacitats intel·lectuals
i la conducta humana a partir de l'aspecte de físic, sobretot
la cara. La principal diferència metodològica amb
la frenologia radicava en que, el seu pioner era un jutge, el nord-americà Edward
Vincent Jones, que es dedicava a prendre notes sobre la pinta dels
condemnats. Els seus seguidors eren policies i fiscals, que a base
d'observar criminals arribaven a conclusions com aquesta: “qui
té els cabells fins és molt sensible, qui té els
cabells espesos és poc sensible, qui té la pell tibant
al voltant de la cara li agraden les coses endreçades i
netes, qui té les foses nasals amples li agrada ser independent
i qui té la pell negra és ignorant i perillós”.
Els crítics amb aquesta “ciència” la
titllen (injustament?) de poc científica i molt racista.
-Evolució Lamarckiana: Jean-Baptiste Lamarck
era un biòleg
francès que defensava l'evolució de les espècies.
Però a diferència de Darwin, creia en l'herència
dels caràcters adquirits, ço és: els individus
podien adquirir o millorar caràcters físics al llarg
de la seua vida, i aquests eren transmesos a la descendència.
D'aquesta forma les espècies evolucionaven acumulant caràcters
beneficiosos que havien aconseguit en vida els seus avantpassats.
Si Lamarck hagués viscut en l'actualitat i comparés,
per exemple, el futbol practicat per Johann Cruyff i el de Jordi
Cruyff, o el talent musical del Fary amb el del seu fill, s'hagués
adonat del seu error.
-Agronomia Lysenkista: Trofim Denisovitx Lysenko era un biòleg
i agrònom soviètic que, entre els anys 30' i 60'
del segle XX, va postular una adaptació dels principis de
l'evolució lamarckiana a l'agricultura. El seu mètode
científic era immillorable: no va publicar els seus experiments
a cap revista científica, ni va fer demostracions davant
els seus col·legues. Ell va tirar pel dret i va anar directament
a Stalin, a demostrar-li la bondat dels seus experiments. El dictador
va quedar meravellat i durant trenta llargs anys les teories de
Lysenko foren “veritat oficial i demostrada” a les
universitats de la URSS. La productivitat agrícola de la
URSS no va augmentar, però la collita de científics
enviats al gulag per discrepar amb la tesi oficial fou abundant.
Incomprensiblement, les autoritats acadèmiques no feren
cas de la meua proposta. I després es queixen del baix nivell
científic i tècnic dels catalans!
Més informació
Nova guia de la ciència d'Isaac Asimov
La relativitat dels errors Diversos
autors
