per LLUÍS SOLÀ I DACHS

Voleu dir que no posem una passió excessiva en totes les coses que fan referència al futbol? No creieu que tendim a magnificar els Clubs i tot el que els envolta? Si ens ho mirem sense passió, fredament, el fet d'alegrar-nos o de deprimir-nos perquè una pilota ha entrat dintre d'una xarxa, impulsada per les cames d'una persona que no és res nostre, que no coneixem de res, que cobra una quantitat exhorbitant (que nosaltres ajudem a pagar) i que viu com un rei, és autènticament manicomial.
Que la nostra societat hagi inventat l'esport i hagi creat Clubs i societats que el practiquin és, sens dubte, encomiable i absolutament recomanable per a la nostra salut física. Però que aquests Clubs hagin deixat de ser defensats pels seus socis i aquests hagin de llogar altres persones alienes per fer-ho, no crec que hagi de produir les emocions delirants que es manifesten en les derrotes o en les victòries. En aquest cas només ens podriem enorgullir d'haver llogat uns mercenaris més bons que els que han llogat els nostres rivals o d'haver aconseguit fer-los rutllar amb una major efectivitat.
Però tot això no són més que elucubracions que la realitat desmenteix continuament. I no cal dir si parlem del Barça. Ja veieu com estava el Club el 1929. I això que acabava de guanyar la primera Lliga espanyola de la seva història! Imagineu-vos com es posaria aquella gent el dia d'avui, que no solament no s'ha guanyat res sinò que, per deixadesa general, s'han regalat miserablement dues temporades seguides i, per més inri, justament al màxim rival.
Quins temps, déu meu! I és que no tenim remei.

 

VALENTÍ CASTANYS

al "Xut!" l'any 1929