per LLUÍS SOLÀ I DACHS

Avui, que ens movem en ple desgavell econòmic a causa de la crisi immobiliària i les seves conseqüències, que els mitjans de comunicació han contribuït a magnificar, seria bo que ens recordessim dels temps en els quals tenir un pis en propietat era una cosa impensable.
L'any 1854 van ser enderrocades les muralles de Barcelona i de seguida va començar la construcció de l'Eixample. Les cases que s'hi feien o bé eren venudes íntegrament o eren llogades per pisos.
Curiosament els pisos més cars eren els entresols i els principals ja que aleshores no hi havia ascensors i aquests pisos eren ocupats en bona part pels amos de la finca que llogaven els pisos superiors.
El procediment per a llogar-los consistia a col·locar un drap o un paper blanc a la barana del balcó i això volia dir que el pis estava lliure. Com que les agències immobiliàries tampoc no existien, l'aspirant a llogater s'havia de dirigir a la porteria, a l'administrador o al propietari per assabentar-se de les condicions i ben sovint era el mateix amo el que passava cada mes a cobrar el lloguer.
Tot això, que ara sembla de l'any de la picor, no és tan antic ja que va durar fins uns quants anys després d'acabada la guerra civil, quan es van començar a popularitzar les vendes dels pisos que van perdre el seu nom i van passar a dir-se "propietats horitzontals".
Allò que dibuixava Tomàs Padró al setmanari "Lo Noy de la Mare" de 1886 ara torna a estar d'actualitat. Hi torna a haver papers als balcons. Ara tothom vol vendre o llogar. L'excés d'oferta i els avatars econòmics ens han tornat a portar, almenys visualment quan anem pel carrer, més de cent anys enrera. Quins temps, déu meu! La història se segueix repetint.

 

TOMÀS PADRÓ

Dibuix de Tomàs Padró a "Lo Noy de la Mare", el 1886