L'OU COM BALLA
per LA MAGINA DELS OUS
Ei, aquesta setmana elwebnegre treu el
nas coincidint amb la diada de Corpus Christi! que, per cert, és
una de les festes cabdals del calendari catòlic. Què he
d’explicar, no? Bé, relacionat amb el tema però,
hi ha un paràgraf, d’aquells de placa marbre, que
n’exhorta excel·lències i que un grapadet
de gent vàrem aprendre de memòria encara que fos,
d’esquitllada, a través de la cançó de
la Trinca. L’adagi en llengua cavernícola diu així:
Tres jueves hay en el año que relucen más que el
sol. Jueves Santo, Corpus Christi y el dia de la ascensión.
Tot i que no succeeixi a cada poble, avui és dia de catifes
de flors, enramades, altars i processons amb custòdies
i seguicis inclosos. A més, en el terreny popular, un
dels atractius de la festivitat és la presència
al carrer de tota mena de capgrossos, bestiari i, entre altres
figures, els gegants. És clar que, en sintonia amb aquestes
escultures, hi ha també més peces desfilant a les
processons com, ara les autoritats religioses i les governamentals. És
allò de les patums –mai millor dit, no?–. Vaja,
a desfilar que és el ball que toca! Ara bé, potser
perquè sóc la Magina dels Ous, hi ha un element
de la festa del Corpus que m’és proper. Quin? L’Ou
com balla!
Fa uns instants, línies amunt, ressenyava un disc. Els
records musicals que tinc em porten a la portada d’un altre
enregistrament sonor. Penso en l’Oucomballa de
la Dharma. I, posats a embolicar, al cap tinc l’Ovidi –el
Montllor– que quan recitava l’Estellés deia:
Què voleu
que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca
i ignorem moltes coses...
En resum, potser per això de la incultura, encara que
sigui pel youtube convido a tafanejar a tothom qui ho
desitgi un ou com balla. Tal i com està el pati, aquesta
tradició no
deixa de ser una metàfora del moment. Clar i català;
un joc d’ous entranyable, poètic, que fa embadalir
grans i petits. Ves per on! És l’encant d’un
ou buit per dins –com alguns sàtrapes– que balla
damunt d’un brollador gràcies a la continuïtat
d’un rajolí d’aigua i, que així que
cau, mira de tornar a rodolar fins que es torna a enlairar. Ironia
de la fina.
