Per Sergi Rabone

 

Els meus mites ‘eurovisius’ (II): Micky

“Al salir de mi casa
Cuando iba a pasear
Pensando en mis problemas
Con ganas de olvidar
Me encontré a una niña
Sentada en el portal
Tocando con un banjo
Cantando sin parar
Enséñame a cantar, enséñame a cantar
Que tengo triste el corazón y necesito amar”

Així comença la mítica cançó de Micky “Enséñame a cantar” que va representar Espanya a l’edició del 1977 del Festival d’Eurovisió. Una peça optimista, de l’estil de qualsevol cançó estiuenca, que intentava representar la nova situació política de l’Estat, amb una democràcia nova de trinca que havia d’omplir de joia i felicitat tots els ciutadans que van patir quaranta anys de foscor. I vam enviar a Europa no un himne generacional sinó a un artista simpàtic que va fer d’aquesta melodia un modus vivendi que li ha durat trenta-un anys. I el que li queda...

El vídeo promocional del tema musical era guai, amable, colorista, xaxipiruli i megaenrotllat. Òbviament no va guanyar, va quedar en novena posició i el país guanyador, França, quasi va triplicar els vots de la cançó de Micky. L’Espanya post-franquista no es va guanyar el cor de les democràcies del continent malgrat l’optimisme musical de Micky. Però l’”Enséñame a cantar” s’ha convertit en una peça imprescindible a qualsevol festa retro, quan ja portes deu cubates i balles qualsevol cosa, com “La Ramona” del Gran Fernando Esteso o el “Gavilán o Paloma” de Pablo Abraira.