DIMISSIÓ
per LA MAGINA DELS OUS

L’altre dia vaig netejar a fons els vidres de casa i, l’endemà, va i plou amb ganes. No falla, Llei de Murphy! De fet, només cal barrinar una cosa perquè passi l’efecte contrari. És a dir, com molt bé dicta un dels 10 principis d’aquesta popular llei; si una cosa pot sortir malament, sortirà malament. Oidà!
En termes pràctics, això és el que es tradueix en el clàssic exemple que s’explica de la torrada sucada amb mantega i, posats a escollir gustos, també amb melmelada. Si, per un atzar, –Déu no ho vulgui– la llesca de pa untat ha de caure, quina de les dues cares lleparà el terra? Obvi és, eh que sí?
Doncs als que es dediquen a la política mai no els succeeixen coses semblants. Ei, no és que tinguin prohibit esmorzar torrades sucades. Per mi, si els ve de gust, en poden menjar dotzenes senceres! El que pretenc explicar aquí és que els que escullen aquesta professió gaudeixen d’un do diví que els allibera del Sr. Murphy.
En pla rebuscadet, a continuació plantejaré uns supòsits imaginaris per demostrar que és inviable que pugui ocórrer això en el món de la política. Posem per cas: una conselleria d’un país x té competències en matèria de transports. Bé, plantegem que han de construir un túnel per fer passar el metro. Se n’ensorrarà un pedaç? O una segona conjuntura hipotètica podria ser que una altra conselleria del mateix país x es dedica a aspectes relacionats amb l’aigua. Suscitem que hi ha una sequera i les aixetes no ragen en abundància. Algú pot ser tan il·lús d’imaginar que es construirà una canonada d’aigua de captació temporal? Les respostes a les dues fórmules redactades és la mateixa: impossible. Que recargolada que arribo a ser!
Demostrat queda, doncs, que els homes i les dones que ens governen, si hi ha una cosa que de veritat els honora, és que són extremadament responsables. En són tant, que en aquest racó del mapa on vivim mai no tindrem problemes d’aquests tipus. Tot està previst, calculat, mesurat, estudiat... no hi ha lloc possible per a improvisacions. Davant de tants encerts no és d’estranyar que en els diccionaris d’aquesta bona gent una de les paraules que acostumen a no figurar-hi és la de: dimissió. Total, quina culpa tenen que hi hagi esvorancs o salinitzacions?