Per Sergi Rabone

 

La dolça i estimada abella Maya

Un dels records més infectes de la meva infantesa era l’abella Maya, un insecte de dibuixos animats que mereixia ser esclafat per un pixapí d’excursió a la cerca del lloc ideal on fer una paella i cremar un bosc. Un personatge ensucrat, rodejat de més personatges ensucrats: diuen que els nens d’ara només veuen violència a la televisió i que juguen a la PlayStation amb títols plens de sang i fetge, i que tot això pot afectar la seva formació. Si una generació vam sobreviure a Maya, Willy o Flip, per no parlar de Jacky i Nuca, segur que la quitxalla podrà suportar el Resident Evil 14 o els Mutants Violadors III.
 
Maya ha creat una generació que busca revenjar-se de la societat, per això el Chiki Chiki representarà Espanya a Eurovisió, Montilla és president de la Generalitat i Aznar va tenir majoria absoluta. Milions de ciutadans busquen la seva autodestrucció per oblidar els guions de l’abella feliç i la seva colla. Mireu com augmenta el consum de Big Macs a Catalunya i a la resta de l’Estat i com cada dia costa més gaudir d’unes bones patates braves o d’unes croquetes no reescalfades al microones. Suïcidi pur i dur. Cal reprogramar la ment dels membres d’aquesta generació: cura intensiva en un balneari només escoltant música de Marisol i Karina a costa del pressupost públic. Zapatero, salva’ns!